6é aniversari de l'accident de la Línia 1 de metro a València

El 3 de juliol de 2006 un greu accident de metro trencava la normalitat a València. 43 morts, 47 ferits i sis anys després d’un dels pitjors sinistres d’este tipus a Europa, encara no s’han assumit responsabilitats. Des de Melderomer volem posar el nostre granet de sorra en el recordatori de la tragèdia, i per això vos oferim el reportatge digital “Línia 1. Un trajecte d’emocions”. En este projecte han treballat Vicent Ibáñez i Íngrid Lafita, membres del col•lectiu, junt a Ainoa García-Pascual, Aroa Morales i Lucía Renau (estudiants de cinqué de periodisme a la Universitat de València). Des de l’accident, la línia 1 ha quedat per sempre marcada, i recórrer-la és per molts un trajecte d’emocions. Un trajecte que se seguix en el nostre reportatge.


Web interactiu

Atenció: Esta és una versió del web accessible i sense components interactius.

Per a veure l'especial interactiu cal accedir des d'un ordinador d'escriptori amb Adobe Flash Player instal·lat.


Línia 1, un trajecte d'emocions

  1. Quotidianitat
  2. Angoixa
  3. Dolor
  4. Recuperació
  5. Decepció
  6. Mobilització
  7. Esperança
  8. Impotència
  9. Ofensa
  10. Coratge
  11. Testimonis
  12. Recull de premsa

Quotidianitat

Centenars de persones viatgen cada dia en els ferrocarrils i tramvies de la ciutat de València, una infraestructura que funciona des de l’any 1988. En l’actualitat MetroValencia té 6 línies, si bé la que utilitzen més usuaris és la número 1. Seguint-la es poden recórrer vora cent quilòmetres del territori valencià.

Però els orígens d’aquesta línia vénen ja de lluny, del segle XIX. En agost de 1887 començà a construir-se, i s’inaugurà el 18 de juliol de 1888. Eixe primer servei unia l’estació de Pont de Fusta, a València, amb Llíria. Dos anys després, un altre tram començava a prendre forma, unint l’estació de l’Empalme, a Burjassot, amb la població de Bétera. Aquest nou recorregut funcionava per primera volta el 21 de novembre de 1891, i de seguida fou conegut com “línia nord”. La “línia sud”, o “el trenet”, hauria d’esperar uns anys més.

L’11 de novembre de 1893 s’inaugurà l’estació de Jesús, unint així Torrent amb València. L’estació rebé aquest nom perquè coincideix amb el del carrer on es troba. El segon tram d’aquesta línia comunicava Torrent amb Picassent, viatge que es feu per primera volta en gener de 1894. Un any després la línia arribava de Picassent a Carlet, i mesos més tard, l’1 de novembre, s’estrenà el recorregut fins Alberic. Ja al segle XX, concretament l’any 1917, el tram arribà al punt final, Castelló de la Ribera. Així, el trenet recorria més de 52 quilòmetres.

Aquest transport no només servia per sortir de la ciutat; també hi havia una línia que connectava amb els poblats marítims. Però va ser la mateixa força de l’aigua qui va voler deixar sense comunicació les estacions de Jesús i Natzaret. La riuada de 1957 destrossà aquesta línia del ferrocarril.

Calgué esperar 31 anys perquè es restablira el servei. El 8 d’octubre de 1988 s’inaugurà el que hui en dia coneixem com a metro, i precisament la primera en funcionar fou la línia 1. Quasi set quilòmetres de via unien les antigues línies nord i sud, just en l’estació de l’Empalme. En la història més recent de la línia destaca el 22 de setembre de 2004, quan s’obrí un nou ramal des de Torrent fins la parada de Torrent Avinguda. Però si hi ha un dia que marca la línia 1 de MetroValencia, és el 3 de juliol de 2006.

Angoixa

Dilluns, 3 de juliol de 2006. A la una de la vesprada, el centre de comunicació dels bombers rebé la telefonada d’una dona notablement alterada. Era l’esposa d’un dels agents; la seua filla viatjava en un metro de la línia 1:


[- Bomberos
-Bomberos, por favor
- Sí, dígame
-Por favor, que me acaba de llamar mi hija que ha habido un accidente en el metro
- ¿Un accidente en el metro?
-Sí, están en el túnel en Jesús
- ¿En la calle Jesús?
-No me acuerdo bien. Por favor llamen al 112, que me acaba de llamar mi hija que ha habido un accidente en el metro, que están en el túnel. Por favor, compruébenlo
- Espere un momento, nosotros lo comprobaremos
-Me ha estado llamando por teléfono pero no la oía
- Vale, dígame un número de teléfono suyo
- El mío es el fijo, eh… 96(...) Mi marido es bombero
- Muy bien ¿es de aquí de Valencia su marido?
- Sí
- ¿Quién es?
- Benjamín Santamaría. Pero ha ido al médico, no está hoy de guardia
- Nosotros vamos a comprobarlo
- Por favor compruébenlo
- Vale, no se preocupe, tranquila
- Vale, gracias.]

No calgué anar a comprovar-ho, una notificació procedent del 112 ho confirmava pocs segons després:


[Ferrocarril descarrilado. Vagón sin luz. Está de pie. Plaza de España. Desconoce si hay heridos y cuantos vagones. Línea 1]

La línia 1 de metro de València va viure un dels pitjors accidents a Espanya. Un tren amb direcció Torrent, amb més de 150 persones a bord, va descarrilar entre les estacions de Plaça d’Espanya i Jesús. Conegut el succés, els serveis de bombers començaren la seua tasca immediatament. Durant la primera inspecció del túnel, va aparèixer entre la foscor l’únic ferit que aconseguí eixir del comboi accidentat pel seu propi peu.

El primer vagó, el que descarrilà, va bolcar i lliscà per les vies provocant que la gran majoria de passatgers foren expulsats per les finestres i envestits pel propi vehicle. Com a conseqüència, moltes de les persones que viatjaven en ell van morir. Només quatre van ser rescatades amb vida. Fou en eixe tram, denominat “Zona 0”, on es van centrar la major part dels esforços dels serveis sanitaris, de bombers i policia.

Fora de l’estació de Jesús la tensió era patent. Entre plors, crits i desesperació, els rius de gent anaven d’un lloc a altre. Familiars dels passatgers, parelles, amics... tothom s’acostava a les immediacions de la parada preguntant-se què hauria passat als seus éssers estimats. Moltes de les víctimes van tardar en ser identificades, fet que allargà l’angoixa. Al cap d’unes hores es confirmaren les pitjors xifres: 43 morts i 47 ferits.

Dolor

Teresa Navarro estava veient la televisió amb el seu gendre quan emeteren la notícia sobre l’accident de la línia 1. No hi havia dubtes, la seua germana Pilar anava al metro. Després de diverses telefonades sense resposta, decidí anar a la Prefectura Provincial de Trànsit.

Eren les tres de la vesprada, i el seu nom no apareixia enlloc. Quatre hores més tard l’alcaldessa de València, Rita Barberá, l’emplaçà als Jutjats, però no fou fins les sis del matí de l’endemà quan acabà la seua espera, i d’una forma tràgica: Pilar Navarro va ser trobada sense vida: “Van morir 43 persones, i una era la meua germana -diu Teresa-, perquè la línea 1 de metro en la que ella viatjava no estava en condicions. La meua germana tenia 60 anys, era viuda, amb dos fills que va dur endavant ella sola, amb esforç i constància. Ara que per fi semblava que li eixien bé les coses, i que anava il·lusionada a treballar tots els dies… Jo l’únic que sé és que l’accident es podria haver evitat cent per cent”.

La sort tampoc va somriure Maica Garrote. La matinada del 3 de juliol va decidir anar de compres a València amb la seua filla d’11 anys. Ho feren com una activitat especial, ja que no solien anar de tendes a la capital, però l’atzar no es va posar del seu costat. Rosa, germana de Maica i secretària de la Asociación Víctimas Metro 3J (AVM3J), conta que una telefonada del seu cunyat, el marit de Maica, la va alertar sobre l’accident en escoltar la notícia a la ràdio. Tots els intents per localitzar-les eren fallits, i la preocupació de la família no feia més que créixer.

Finalment, els informaren que el nom de la xiqueta apareixia en la llista de ferits. A la família, que encara tenia l’esperança que no viatjaren en el tren accidentat, no els quedava cap dubte: “Lògicament, vam saber aleshores que la seua mare estava també amb ella al metro en el moment de l’accident”. Però Maica no apareixia enlloc: ni als hospitals, ni a la llista de víctimes mortals. Ja a les onze de la nit la van identificar com una de les ferides en estat greu. La seua lluita per viure va durar poc més de tres dies. El 6 de juliol Maica passava a engrossir la llista de víctimes mortals del fatal accident de la línia 1. Un dur cop per als seus familiars, que hagueren d’esforçar-se molt per superar la tragèdia.

Recuperació

L’estació de Jesús, inaugurada en 1893, perdia el nom el 12 de desembre de 2010. L’Ajuntament decidí que seria millor dir-li Joaquín Sorolla, com l’estació d’alta velocitat d’Adif que hi ha ben a prop. Però l’AVM3J criticà durament aquesta acció. Consideraven que es tractava “d’un acte més per afavorir l’oblit del sinistre”. “Hui per hui, no hi hauria res que recorde, ja no les víctimes, perquè les víctimes les portem cadascú al nostre cor, però no hi ha res que recorde l’accident. No hi ha res que recorde que per una mala gestió de FGV –Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana–, consentida per la Generalitat, va ocórrer un accident brutal i tràgic, que va ocasionar la mort a 43 persones i va deixar ferides, de per vida, amb molts traumes, 47 més. I pensem sincerament que el canvi de nom es fruit d’una maniobra més per tirar terra damunt i tapar l’accident perquè no hi haja res que ho recorde”, afirma Rosa Garrote.

Ara bé, tot i mantenir en la memòria l’accident, els afectats tenien clar que calia recuperar-se, que la vida seguia. Havien d’armar-se de valor i tornar a agafar la línia 1, eixa que tants mals records els portava. José Navarro és un dels milers d’usuaris que cada dia usen la línia 1 en hora punta. L’atzar va voler que aquell 3 de juliol de 2006 no pujara al metro. Sovint pensa què hauria passat si l’hagués agafat, com feia tots els dies, però explica: “Per sort o per desgràcia sóc dels que vaig fer la mili quan era obligatòria i una de les coses que ens ensenyaven era ‘on cau una bomba pots deixar-te caure que és molt difícil que en torne a caure una altra’. Eixe pensament és el que m’alleuja un poc de tant en tant”.

Altres, com la filla de Maica Garrote, no han pogut tornar a viatjar en metro des de l’accident. Ara té 16 anys, i tot i que no li queden seqüeles físiques, les imatges de la tragèdia no abandonen la seua ment. La por i el dolor viscuts aquell fatídic 3 de juliol de 2006 no s’esborren. Tampoc s’esborren les ganes de demanar responsables per l’accident. La resposta rebuda, però, els deixà ben decebuts.

Decepció

Totes les culpes per al conductor del metro sinistrat, que també morí en l’accident. Això és el que conclou la investigació, dirigida per la jutge Nieves Molina i la fiscal Asunción Calvo. La caixa negra del comboi va rebel·lar que el tren circulava a 80 quilometres per hora, el doble de la velocitat permesa en el tram de l’accident. Això llevava totes les responsabilitats a l’administració valenciana, en parlar únicament d’un error, o irresponsabilitat, humana. Però foren moltes les veus en contra de la comissió d’investigació i de la seua conclusió. Per començar, es negà la participació d’experts en casos d’accidents com aquest, i els únics informes i valoracions sobre dades tècniques foren demanats a FGV, implicats en la causa, enlloc de fer-los algú independent.

L’ampliació de l’informe pericial que demanaren les víctimes sí que deia que l’accident era evitable: tant senzill com reprogramar una balisa que no hauria d’haver deixat passar el tren a més de seixanta quilòmetres per hora. Davant d’això, en desembre de 2007 la jutge arxivà la causa i evità que testificaren els programadors de la balisa. Alguns treballadors de FGV es negaven a veure com les responsabilitats requeien sobre el seu company, embrutant el seu nom sense opció a defendre’s, i donaven suport a la teoria que l’accident era evitable només amb els 3.000 euros que costa una balisa. La reacció des de dalt fou contundent: els treballadors van ser expedientats.

A més de la censura i la manipulació, la investigació no estava lliure d’irregularitats. El tren sinistrat estigué durant dies a la vista i abast de tothom que s’hi volguera acostar, amb la possibilitat de manipular les proves. A més, també desaparegué el llibre d’avaries. L’aleshores president de l’AVM3J, Enric Chulià, assegurà que recorrerien i acudirien “fins la més alta instància” perquè s’esclarira l’accident i demanaren la reapertura de la investigació. L’Administració, però, mai es va posar del costat de les víctimes. El silenci fou la resposta dels màxims responsables, que mai han donat la cara.

Quan començà la investigació, semblava que s’obria una porta cap a l’assumpció de responsabilitats. Però res més lluny de la veritat. En març de 2007 s’arxivà la causa, i en desembre una altra volta. I Camps, en plena campanya electoral, encara deia que portava les víctimes al cor. Aquest gest fou interpretat com una ofensa pels afectats, que durant mesos havien estat esperant una resposta del President de la Generalitat. Tampoc el Conseller d’Infraestructures ni l’alcaldessa de València manifestaren el més mínim interès per acostar-se a les víctimes i familiars. I RTVV, l’ens de comunicació públic valencià, tenia ordres expresses de no informar sobre cap acte ni demanda de les víctimes de l’accident. Lluny de callar-los, això no feu més que avivar els ànims dels afectats, que des del 3 d’abril de 2007 es concentren cada mes a la plaça de la Mare de Déu.

Mobilització

Nou mesos després del sinistre, les administracions valencianes seguien sense assumir responsabilitats en l’accident de la línia 1. I així, sota el lema "43 morts %2b 47 ferits = 0 responsables", l’AVM3J convocà per al 3 d’abril de 2007 una manifestació que sortí des de l’estació de Jesús i acabà a la plaça de la Mare de Déu. Una plaça que, des d’aleshores, el dia 3 de cada mes acull els afectats per l’accident, i també altres ciutadans que els donen suport. Mes rere mes, any rere any, centenars de persones es concentren allà i deixen ben clar que encara hi ha molts motius per reclamar. Les llàgrimes tornen als ulls d’aquells familiars que ploren absències. També de persones que tingueren millor sort, que van sobreviure a la tragèdia, però no poden esborrar les colpidores imatges de l’accident. O gent com Vicente Martínez o José Navarro, que malgrat que eixe dia no anaven al metro, sí que en són usuaris habituals. Allà es reuneixen per demanar, tots junts, justícia, veritats i responsabilitats. En cada una de les concentracions es llig un manifest redactat des de l’inconformisme, la indignació i la lluita incansable per obtenir respostes. Demanen que es torne a obrir la investigació sobre el que va ocórrer eixe dia i que s’apunte directament als vertaders culpables del sinistre. El manifest del mes de maig començava així: “Una vez más, acudimos a esta plaza para denunciar que tras el mayor accidente de metro ocurrido en España, NADIE ha asumido su responsabilidad”.

El món de la cultura valenciana també s’ha mobilitzat per la causa. Un exemple n’és l’obra de teatre "Zero Responsables", creació col·lectiva basada en l’accident de la línia 1, i representada per la companyia del mateix nom. Amb aquest espectacle, Zero Responsables presentava en juliol de 2010 una reflexió sobre els conceptes de responsabilitat i irresponsabilitat. Un dels espais que acollí la representació fou La Nau de la Universitat de València, malgrat les pressions des de Presidència de la Generalitat, que demanà la suspensió de l’obra.


"El presidente accede a regalar al Papa el famoso regalo. El Santo Cáliz, que guarda en una bolsa de Mercadona, no es otro que el libro de accidentes del metro. Isabel recomienda que se lo dé porque si no lo hace le abandonarán las tres: ella, Rita (que le echará del partido) y su madre (sin herencia). Al final, Isabel le da un traje con el que visitar al pontífice, y concluye diciendo: 'Huele raro'"

Aquestes paraules del narrador de “Zero Resposables” són les que no agradaren a l’encara president Francisco Camps. L’obra, però, seguí representant-se, i la companyia entregà la recaptació a l’AVM3J. En total, més de 4.000 euros.

Els acords d’una guitarra també són via per mostrar la indignació. Bons exemples en són les cançons “El Metro”, de Recámara, i “Línia 1”, de Pau Alabajos. I és que, com canta aquest últim, “volem la veritat, sabem que el govern té les mans tacades de sang”.

També es va elaborar un documental sobre l'accident: “Después de las ausencias”. El treball se centra en el dolor quotidià de les víctimes i familiars de l'accident, contant la història de l'AVM3J des que va començar a organitzar-se per a demanar responsabilitats. Una història de silencis trencats, de paraules senzilles i d’esperança. A més, el programa “Línea 900”, de La 2, abordava el tema en novembre de 2007, sota el títol “Sin responsables”.

Esperança

Març de 2012 començava amb una bona notícia per a les víctimes i familiars de l’accident de la línia 1. La parada de Jesús, Joaquín Sorolla des de desembre de 2010, recuperava el seu nom; parcialment això sí. Després de la petició presentada per l’Associació de Veïns, Cultural i de Consumidors de Patraix, amb el suport dels partits de l’oposició en l’Ajuntament i de l’AVM3J, FGV accedí a tornar a l’estació el seu nom original. La parada passaria a dir-se Joaquín Sorolla-Jesús.

Amb el canvi de l’executiu valencià semblava obrir-se un camí esperançador per als familiars de les víctimes. Tot just prendre possessió com a President, Alberto Fabra va anunciar que compliria eixa petició que tantes voltes havia fet l’AVM3J i a la que el seu predecessor, Francisco Camps, mai gosà accedir. Es tractava de reunir-se amb ells, amb les víctimes i familiars. Acompanyat per l’aleshores vicepresidenta de la Generalitat i consellera de Presidència, Paula Sánchez de León, el conseller de Justícia i Benestar Social, Jorge Cabré i la consellera d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient, Isabel Bonig, el cap del Consell rebia sis representants de les víctimes, entre els quals estava la vicepresidenta de l’associació, Rosa Garrote. Així, el 21 d’octubre de 2011, després de cinc anys de súpliques a l’anterior President, Fabra complia amb un dels compromisos que va anunciar en el seu discurs d'investidura. L’associació es va mostrar esperançada i confiada davant l’aparent canvi d’actitud del Consell. Però, per a què va servir realment aquesta reunió?

Impotència

La reunió amb Alberto Fabra en octubre de 2011 “va suposar un gest, però no va haver-hi cap acostament, ja que la seua postura va ser dir-nos que les coses s’havien fet bé”; així descriu l’encontre Beatriz Garrote, presidenta de l’AVM3J. Després de tants anys esperant una reunió com aquesta, la impotència s’apoderava de les víctimes i familiars en escoltar eixes paraules, i també que “la comissió parlamentària va ser la correcta i les conclusions a què es van arribar són les adequades. A més, tot està avalat per una sentència judicial”.

L’executiu es va comprometre a llegir i valorar un document on l'associació exposava les seues denúncies sobre la gestió de l'accident del metro i les seues demandes perquè es realitze una investigació objectiva, s'assumisquen responsabilitats i s'implanten les mesures de seguretat necessàries en la línia 1 de MetroValencia. A més, Fabra digué que passaria aquest text als tècnics de la FGV. Però set mesos després d’eixa cita tot segueix igual. Malgrat les peticions tant de l'associació com dels diversos grups parlamentaris en l’oposició, s’ha negat la reapertura de la investigació. Els vots en contra del PP rebutjaven en les Corts la proposta de PSPV-PSOE per a la creació d'una nova comissió d'investigació de l'accident. Segons declarava el diputat popular David Serra, “ja es va fer tot el que s'havia de fer i la justícia es va pronunciar sobre este tema de forma clara i rotunda”.

A més, FGV encara no té un pla d'emergència completament redactat i interioritzat per la plantilla, segons revela un informe intern de l'empresa, en el que s'admet que es treballa amb «esborranys». Una empresa com aquesta està obligada, per Reial Decret, a tenir un pla de prevenció de riscos, sistemes d’alarma, evacuació i socors. Al País Valencià es donà com a data límit l’any 2009 per presentar-ne un, però, a hores d’ara, FGV treballa amb un pla d’emergència incomplet, on no hi figuren tots els elements i mecanismes d’autoprotecció necessaris.

Ara bé, MetroValencia no té un pla d’emergència adequat, malgrat l’accident de 2006, però sí que contractà experts per realitzar un altre tipus d’assessorament. Concretament, per alliçonar els seus treballadors abans de declarar sobre l’accident.

Ofensa

“Metro Valencia contrató a expertos para vestir la tragedia de ‘accidente”, així obria el diari El Mundo el 10 de febrer. En aquesta notícia s’afirmava que l’empresa pública va pagar a una consultora per a alliçonar tècnics que compareixerien en les Corts. L’AVM3J havia rebut diversos correus anònims i alguna confessió directa de treballadors de FGV dient això, però eren només rumors. La publicació, però, confirmava que mai s’arribaren a investigar les causes de l’accident, i que els diners dels ciutadans, enlloc de destinar-se a mesures de seguretat, servien per tapar les veritats de la investigació.

L’objectiu era que tots els tècnics defengueren que el sinistre fou un accident. Entre els documents consultats pel diari hi havia informes interns preparats per la consultora per a les diferents reunions que es van mantindre amb els treballadors. A més, també es van trobar documents oficials de la comissió parlamentària de les Corts i parts de visites a la seu de Ferrocarrils. Aquests textos demostraven que Marisa Gracia, gerent de FGV, va mentir en la comissió de les Corts del 31 de juliol de 2006 quan negà l’existència d’una estratègia predefinida per a evitar qualsevol contradicció. Però sí que n’hi havia: la consultora s’encarregà d’elaborar unes respostes-tipus que els tècnics havien de donar davant les possibles preguntes dels grups polítics, “amb independència que la contestació fóra veritat o no”.

Aquest alliçonament, junt amb la majoria absoluta del PP en les Corts Valencianes i la falta de proves definitives per poder provar la negligència, va fer que es tancara la comissió sense assenyalar cap tipus de responsable a banda del conductor. A més, aquest accident no ha acabat amb la carrera política de cap dels càrrecs públics implicats.

Després de més de cinc anys, cap responsable i tantes mentides, a les víctimes no els queda altre remei que armar-se de valor i seguir ferms amb la lluita.

Coratge

La línia 1 ha quedat per sempre marcada, i recórrer-la és per molts un trajecte d’emocions. Un camí marcat per l’angoixa, el dolor, la decepció, la impotència o l’ofensa, però que també passa per la recuperació, la mobilització, l’esperança i, sobretot, el coratge. I és que només així és possible tornar a la quotidianitat.

Malgrat la lluita llarga i contínua, l’AVM3J vol demostrar que no es cansa, i que res callarà les seues reivindicacions. La darrera acció que han presentat és una campanya a Internet, on es recullen firmes per demanar a Alberto Fabra “una investigació veraç sobre l’accident de metro de 2006”.

A més, l’associació ja està preparant els actes del sisé aniversari de l’accident, que recordaran amb un homenatge en la corba del sinistre, una missa i una concentració en la Plaça de la Mare de Déu. Mentrestant, víctimes i familiars seguiran acudint a eixa plaça el tercer dia de cada mes perquè, com diu Enric Chulià, “necessitem saber la veritat”.

Testimonis

Pròximament

Recull de premsa

3 de juliol de 2006
  • El programa "La Ventana", de La SER, entrevista el portaveu del Govern valencià Vicente Rambla poc després de conèixer-se l’accident: Escoltar àudio
  • La mare de Juan José, un dels joves ferits, parla també a "La Ventana": Escoltar àudio
4 de juliol de 2006 5 de juliol de 2006 22 de novembre de 2007 20 de desembre de 2007 16 de desembre de 2010 6 de novembre de 2011 1 de març de 2012 8 de març de 2012

València, juliol de 2012.
Piular Compartir a Identi.ca Compartir a N-1 Compartix a Diaspora Delicious Compartir a La Tafanera Compartir a Menéame